Història de Catalunya (II) – Els bàrbars, els moros i Guifré el Pelós (476-1137).

La persecució dels cristians per part de jueus i romans els va afavorir: es van haver de dispersar. Així és com van arribar a Catalunya. L’imperi va acabar adoptant el cristianisme fent bona aquella dita de “si no pots amb l’enemic, uneix-te a ell”. Els cristians van esdevenir l’elit política i cultural. Aquest poder de l’església va fer que la caiguda de l’imperi no fos un desastre absolut. A més, va facilitar la integració dels visigots, que també eren cristians.

Euric

El rei Euric va conquerir la província de Tarragona a finals del segle V. Amb capital a Tolosa, tenia al cap formar un regne transpirinenc. Però els francs el van fer retrocedir i va situar la seva capital a Barcelona, fins que els visigots es van fer amb tota Hispània i van fer capital Toledo. Barcelona, però, va recuperar protagonisme quan, el 673, el general Paulus es va aixecar en armes per a crear un regne pirinenc al marge de la monarquia de Toledo, sent aquest, el primer conflicte en la història entre el centre de la península i la perifèria. La revolta va fracassar, però va evidenciar que el regne visigot estava, ja, en hores baixes. Els següents anys van estar plens de conflictes que van donar pas a una època de convivència entre la barreja demogràfica.

Els moros

L’islam, al contrari que el cristianisme, era una religió molt polititzada. Els àrabs van fundar la civilització més important del moment i la van estendre per tot el nord d’Àfrica. Fins que van creuar l’estret i van arribar a situar la frontera al riu Llobregat (al mapa hi podem veure l'extensió del califat de Còrdova). Van imposar un règim tolerant amb cristians i jueus i ens van mostrar la seva superioritat tècnica: paper, ceràmica, productes químics, indústria de seda i cotó, la brúixola, la numeració que tenim actualment, substituint la romana. etc. Però sobretot van aportar novetats en l’agricultura. En definitiva, ens van oferir grans avenços fins la seva decadència: el 1035, el califat de Còrdova es va desmembrar en nuclis separats, els regnes de taifes. Tortosa (punt fort del nord de l’antic califat) i Lleida es van transformar en capitals independents.

Abans de la caiguda islàmica, però, la Catalunya Vella (del Llobregat en amunt) era una societat feudal, cristiana i guerrera, que estava aprenent a conviure amb els francs, que tenien un estat sòlid i un exèrcit poderós. Com era previsible, van conquerir Catalunya, convertint-la en la marca hispànica. El gran imperi de Carlemany, però, va quedar en un no-res a mesura que s’anaven repartint les herències. Catalunya va quedar dividida en comtats, que admetien l’autoritat de Barcelona i rebutjaven el poder franc. Així, apareixen trets diferencials (la llengua catalana ja existia oralment al segle X) que fan que hi hagi una primera consciència col·lectiva pròpia.

Guifré

És en aquells moments quan apareix Guifré el Pelós, procedent de la casa reial de Carcassona. El van nomenar comte d’Urgell i la Cerdanya i li van cedir, després, els comtats de Barcelona, Girona i Osona, de manera que va ser el nostre primer governant únic i va protagonitzar la llegenda (sí, llegenda) de les quatre barres (representada en la imatge de la dreta). El seu nét, Borrell II, es va apoderar de tot el patrimoni del seu avi, que s’havia disgregat en la família per l’herència. En ser atacat pels àrabs, va demanar ajuda al rei franc i, com que aquest no li va fer cas, li va retirar el vassallatge. Els comtats catalans van dependre només d’ells mateixos, en el que és el naixement polític de Catalunya, l’any 988.

Aquesta nova Catalunya va viure el moment més dur del règim feudal. Els senyors explotaven els pagesos amb càrregues i obligacions: els mals usos. L’Abat Oliba, a més, va haver d’impulsar les assemblees de Pau i Treva de Déu, per mediar en les lluites dels senyors que, quan no es trobaven enfeinats oprimint pagesos, es dedicaven a barallar-se entre ells. El comte Ramon Berenguer I va tenir un gran èxit en aconseguir calmar la situació, i no només això: els sarraïns van cedir Balaguer i Tarragona (al sud) i, per via matrimonial, es va quedar el comtat de Carcassona (al nord).

Berenguers i Ramons

Entrem en un dels episodis més freaks de la història de Catalunya. Ple de noms poc originals i amb esposes tossudes. Sembla fruit d’un guió escrit en plena borratxera, però no, és totalment cert. Ens trobàvem amb Ramon Berenguer I, fill de Berenguer Ramon I, al seu temps fill de Ramon Borrell, fill de Borrell II, per enllaçar amb l’últim comte que havia sortit. Dit del revés (o sigui, del dret): Borrell II, Ramon Borrell, Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I. Aquest últim va tenir bessons i els va posar, Ramon Berenguer i Berenguer Ramon. El primer, va ser compte: Ramon Berenguer II. Va tenir un fill: Ramon Berenguer III. I aquest, un altre fill: Ramon Berenguer IV. Però la conyeta no s’acabava aquí, sinó que s’hi van afegir les respectives esposes. Ja no pels noms (gràcies): hi havia un cert paral·lelisme entre elles. Vegem-ho pam a pam. Ramon Borrell es va casar amb Ermessenda de Carcassona. Des que va arribar a Barcelona, va començar a participar en tasques de govern, fins el punt que molt documents de l’època estaven firmats per tots dos. Quan Ramon Borrell va morir, Ermessenda va agafar la regència i va preparar l’arribada del nou comte: el seu fill Berenguer Ramon. Però espavilada d’ella, no li va cedir l’herència paterna, no fos cas que l’apartés del poder. El fill, seguint exemple del seu pare, va acostar la seva dona, Sança de Castella, a les tasques de govern. Però Ermessenda no li ho va posar fàcil: si era una esposa i una mare difícil, també podia ser una sogra complicada. Berenguer Ramon I va morir jove i Ermessenda, encara en plena forma, va tornar a tutelar l’arribada d’un nou comte: el seu nét, Ramon Berenguer I, el que ha aparegut abans al text. L’àvia, encara va tenir temps d’oposar-se al seu matrimoni amb Almodis de la Marca, abans de morir. La nova comtessa, però, no es va quedar enrere. Després de donar dos bessons al compte (Ramon Berenguer i Berenguer Ramon), va fer les seves gestions perquè tots dos heretessin el comtat, la qual cosa va enfurismar el fill que tenia amb un anterior matrimoni, Pere Ramon, que la va acabar matant. Quan el pare es va morir, Ramon Berenguer II va ser el nou comte. Pocs anys després, però, el van trobar mort i Berenguer Ramon va pagar els plats trencats (que amb tota probabilitat havia trencat ell, de fet). La noblesa el va obligar a cedir el poder que tant desitjava al fill del seu germà mort, Ramon Berenguer III. Amb aquest comte, Catalunya va anar avançant amb pas ferm i, en alguns documents de l’època, ja va començar a aparèixer el nom de Catalònia. El català era més present que mai, l’economia anava bé, el comerç rutllava i, a falta de l’impuls definitiu amb Ramon Berenguer IV, Catalunya ja era una realitat.