La Corona d’Aragó
Ens trobàvem amb Ramon Berenguer IV, que va heretar del seu pare una situació esplèndida econòmicament. A l’Aragó, vivien temps tensos amb la mort del rei Alfons el Bataller. El nou rei Ramir, que era monjo, ho va voler arreglar ràpidament, i va prometre la seva filla Peronella amb Ramon Berenguer, entregant-li així el seu reialme. A Catalunya li convenia tenir un aliat que el separava geogràficament de la potent Castella i a Aragó li proporcionava una sortida al mar. Es va formalitzar el 1137 i se’ va dir Corona d’Aragó perquè ells eren un reialme i nosaltres no, però el pes el va portar Catalunya. Cada país, però, va mantenir les seves pròpies corts. Encara amb Ramon Berenguer IV, es va acabar la reconquesta, i es va pactar amb Castella que la Corona d’Aragó es fes amb tota la costa fins a Múrcia, a més d’haver recuperat Saragossa, envaïda per Castella. Durant el regnat de Pere el Catòlic, vam perdre el Llenguadoc i la Provença (una llàstima, ja que les relacions eren molt bones): eren territori càtar, i els francesos van apuntar-se al tren del Papa i van deixar les terres potes enlaire. A més això era un dilema per al rei: defensar la seva terra (i als heretges) o els catòlics (i anar en contra del seu poble). A partir de llavors, ens vam haver d’oblidar de la idea de crear una potència a banda i banda dels Pirineus (tot i que no va ser fins més tard que Jaume I va acordar renunciar a les terres que es van perdre a canvi que els francs s’oblidessin de tots els comtats catalans que, encara que semblava que ningú se’n recordés, en el seu moment van pertànyer a Carlemany). El rei va morir en la batalla, després d’haver deixat el país en un estat no massa esperançador. Per sort, el seu successor no va ser un qualsevol.
Jaume I
Fill d’un pare esbojarrat i d’una mare que no era estimada (ni gairebé mirada) pel seu marit, Jaume I va passar els primers anys de la seva custodiat pels enemics del seu pare, com a penyora, fins que va ser retornat als nobles catalans a partir del testament de sa mare. Aquesta dura infantesa el va marcar per a tota la vida. Per començar, va conquerir Mallorca (ell i els catalans, no pas així els aragonesos) i la va repoblar amb gent de l’Empordà, la qual cosa va fer que a l’illa es parlés amb l’article salat. També va concloure la reconquesta de València (aquest cop amb els aragonesos) i la va convertir, igual que Mallorca, en un regne, unit a Catalunya i Aragó en una mena de règim federal. Va ser un rei valent i coratjós, “vencedor de tres reis però vençut per una dona” i ens va deixar un país en un gran moment social, comercial, cultural i comercial. Érem una gran civilització. L’hereu va ser Pere el Gran, que va obligar el seu germà jurar-li vassallatge per així reunificar els territoris separats per l’herència, i va conquerir Sicília. Quan regnava Jaume II ja ens vam fer amb Còrsega i Sardenya i vam recuperar Sicília, perduda en el pacte per aconseguir les dues primeres amb el Papa. Fins i tot, amb la Venjança Catalana dels Almogàvers contra els grecs (després d’haver-los expulsat els turcs i d’haver rebut les gràcies en forma d’assassinat de Roger de Flor) es va arribar a parlar català a Atenes. Érem un Imperi. Presents a tota la mediterrània i amb una demografia que anava a més: a Catalunya ja érem 500.000.
La crisi
Tot s’acaba, i Pere el Cerimoniós va començar a patir la caiguda d’aquest Imperi. Tenia feina guerrejant en la defensa dels territoris de la Corona, i érem odiats per tothom, com a magistrals dolents de la peli. Hi havia crisi, que van mig pagar els nobles a canvi de participar més en la vida política (el pactisme, vaja). Després de Pere III van arribar Joan I, bon caçador però mal monarca, i Martí l’Humà, humanista (sí? de debò?) però incapaç de tenir fills. Va morir sense descendència i això va significar la fi de cinc segles de govern dels successors de Guifré el Pelós. Ens trobem amb una societat amb una població minvada per la pesta i mal avinguda: cadascú (noblesa, església, pagesos i burgesia) volia escombrar cap a casa. Aragó i València, per la seva part, no anaven tan malament com Catalunya, dintre de tot. Això va dificultar que el Comte d’Urgell (català i descendent directe dels reis d’Aragó) fos elegit el successor, i van aparèixer altres candidats. Entre ells Ferran d’Antequera, membre de la família reial de Castella, després de l’assassinat per part dels urgellistes aragonesos d’un arquebisbe que apostava per un altre candidat. I mentre aquí miràvem els núvols, a Aragó es va escollir un consell de nou compromissaris (tres de cada regne, però tendenciosament) que van escollir amb claredat a Ferran I. Va arribar amb consellers castellans i se les va tenir amb el Consell de Cent, però a partir d’aquí, es va adaptar a la manera de fer catalana, va enfortir el pactisme i va posar atenció al que passava a la mediterrània. El seu successor, Alfons el Magnànim, va decidir despreocupar-se una mica (molt) poc dels temes importants del país i es va embrancar a guerrejar per Nàpols, sobretot. Va arribar a quedar-s’hi i a convertir-la en capital de l’Imperi. El seu successor, Joan II, va heretar tots els problemes que no havia solucionat el seu pare i es va veure evocat a una guerra: la pagesia i les classes mitges urbanes (favorables al rei) contra els terratinents, els burgesos i l’església (més favorables al fill del rei, el príncep de Viana). Joan II va acabar sent vencedor de la guerra i tot va quedar com abans, però potes enlaire. Ens va deixar un rei enfrontat amb la Generalitat (fundada l’any 1359) i un futur previsible, com veurem.
Ens trobàvem amb Ramon Berenguer IV, que va heretar del seu pare una situació esplèndida econòmicament. A l’Aragó, vivien temps tensos amb la mort del rei Alfons el Bataller. El nou rei Ramir, que era monjo, ho va voler arreglar ràpidament, i va prometre la seva filla Peronella amb Ramon Berenguer, entregant-li així el seu reialme. A Catalunya li convenia tenir un aliat que el separava geogràficament de la potent Castella i a Aragó li proporcionava una sortida al mar. Es va formalitzar el 1137 i se’ va dir Corona d’Aragó perquè ells eren un reialme i nosaltres no, però el pes el va portar Catalunya. Cada país, però, va mantenir les seves pròpies corts. Encara amb Ramon Berenguer IV, es va acabar la reconquesta, i es va pactar amb Castella que la Corona d’Aragó es fes amb tota la costa fins a Múrcia, a més d’haver recuperat Saragossa, envaïda per Castella. Durant el regnat de Pere el Catòlic, vam perdre el Llenguadoc i la Provença (una llàstima, ja que les relacions eren molt bones): eren territori càtar, i els francesos van apuntar-se al tren del Papa i van deixar les terres potes enlaire. A més això era un dilema per al rei: defensar la seva terra (i als heretges) o els catòlics (i anar en contra del seu poble). A partir de llavors, ens vam haver d’oblidar de la idea de crear una potència a banda i banda dels Pirineus (tot i que no va ser fins més tard que Jaume I va acordar renunciar a les terres que es van perdre a canvi que els francs s’oblidessin de tots els comtats catalans que, encara que semblava que ningú se’n recordés, en el seu moment van pertànyer a Carlemany). El rei va morir en la batalla, després d’haver deixat el país en un estat no massa esperançador. Per sort, el seu successor no va ser un qualsevol.
Jaume I
Fill d’un pare esbojarrat i d’una mare que no era estimada (ni gairebé mirada) pel seu marit, Jaume I va passar els primers anys de la seva custodiat pels enemics del seu pare, com a penyora, fins que va ser retornat als nobles catalans a partir del testament de sa mare. Aquesta dura infantesa el va marcar per a tota la vida. Per començar, va conquerir Mallorca (ell i els catalans, no pas així els aragonesos) i la va repoblar amb gent de l’Empordà, la qual cosa va fer que a l’illa es parlés amb l’article salat. També va concloure la reconquesta de València (aquest cop amb els aragonesos) i la va convertir, igual que Mallorca, en un regne, unit a Catalunya i Aragó en una mena de règim federal. Va ser un rei valent i coratjós, “vencedor de tres reis però vençut per una dona” i ens va deixar un país en un gran moment social, comercial, cultural i comercial. Érem una gran civilització. L’hereu va ser Pere el Gran, que va obligar el seu germà jurar-li vassallatge per així reunificar els territoris separats per l’herència, i va conquerir Sicília. Quan regnava Jaume II ja ens vam fer amb Còrsega i Sardenya i vam recuperar Sicília, perduda en el pacte per aconseguir les dues primeres amb el Papa. Fins i tot, amb la Venjança Catalana dels Almogàvers contra els grecs (després d’haver-los expulsat els turcs i d’haver rebut les gràcies en forma d’assassinat de Roger de Flor) es va arribar a parlar català a Atenes. Érem un Imperi. Presents a tota la mediterrània i amb una demografia que anava a més: a Catalunya ja érem 500.000.La crisi
Tot s’acaba, i Pere el Cerimoniós va començar a patir la caiguda d’aquest Imperi. Tenia feina guerrejant en la defensa dels territoris de la Corona, i érem odiats per tothom, com a magistrals dolents de la peli. Hi havia crisi, que van mig pagar els nobles a canvi de participar més en la vida política (el pactisme, vaja). Després de Pere III van arribar Joan I, bon caçador però mal monarca, i Martí l’Humà, humanista (sí? de debò?) però incapaç de tenir fills. Va morir sense descendència i això va significar la fi de cinc segles de govern dels successors de Guifré el Pelós. Ens trobem amb una societat amb una població minvada per la pesta i mal avinguda: cadascú (noblesa, església, pagesos i burgesia) volia escombrar cap a casa. Aragó i València, per la seva part, no anaven tan malament com Catalunya, dintre de tot. Això va dificultar que el Comte d’Urgell (català i descendent directe dels reis d’Aragó) fos elegit el successor, i van aparèixer altres candidats. Entre ells Ferran d’Antequera, membre de la família reial de Castella, després de l’assassinat per part dels urgellistes aragonesos d’un arquebisbe que apostava per un altre candidat. I mentre aquí miràvem els núvols, a Aragó es va escollir un consell de nou compromissaris (tres de cada regne, però tendenciosament) que van escollir amb claredat a Ferran I. Va arribar amb consellers castellans i se les va tenir amb el Consell de Cent, però a partir d’aquí, es va adaptar a la manera de fer catalana, va enfortir el pactisme i va posar atenció al que passava a la mediterrània. El seu successor, Alfons el Magnànim, va decidir despreocupar-se una mica (molt) poc dels temes importants del país i es va embrancar a guerrejar per Nàpols, sobretot. Va arribar a quedar-s’hi i a convertir-la en capital de l’Imperi. El seu successor, Joan II, va heretar tots els problemes que no havia solucionat el seu pare i es va veure evocat a una guerra: la pagesia i les classes mitges urbanes (favorables al rei) contra els terratinents, els burgesos i l’església (més favorables al fill del rei, el príncep de Viana). Joan II va acabar sent vencedor de la guerra i tot va quedar com abans, però potes enlaire. Ens va deixar un rei enfrontat amb la Generalitat (fundada l’any 1359) i un futur previsible, com veurem.
.jpg)
0 comentaris:
Publica un comentari