Història de Catalunya (IV) – Els reis catòlics, la guerra dels segadors i el decret de nova planta (1462-1714)

Isabel i Ferran

Necessitàvem aliats. No podíem gestionar tots sols tot el que era nostre, l’economia era pròxima a la fallida i els francesos amenaçaven constantment. Es per això que amb el casament de Ferran II el Catòlic amb la infanta Isabel de Castella el 1469, els dos regnes es van unir. Acostumats com estàvem a tenir reis no catalans en la Corona d’Aragó, i encara més a partir de Ferran I i el compromís de Casp, ja no ens feia res que el nostre rei no només ho fos nostre, sinó també de Castella. A més, totes les institucions catalanes es van conservar i el rei va jurar les constitucions de la Corona d’Aragó. És a dir, que per molt que ens ho refreguin els amants de la unitat d’Espanya, en aquell moment no hi va haver cap pas definitiu: Catalunya va seguir sent pràcticament el mateix que fins llavors. El que no vam poder evitar va ser que la cort reial i la noblesa marxessin a Madrid i Barcelona deixés de ser el rovell de l’ou. Ferran i Isabel (tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando) van començar el regnat d’allò més bé. Primer amb la finalització de la reconquesta i, més tard, amb el descobriment d’Amèrica (on als catalans no ens van deixar participar, ni vam voler, ni hauríem pogut). Espanya (digueu-ne com vulgueu) va esdevenir un gran Imperi. Érem (o eren) amos de mig món i sobresortien nomes com Almagro, Velázquez o santa Teresa de Jesús (en canvi, a Catalunya es tenia –i es té- admiració per als bandolers Serrallonga i Rocaguinarda). En canvi, a Catalunya hi havia una notable decadència, exceptuant el camp econòmic, on mica en mica ens anàvem recuperant. La inquisició (que es va aplicar sense miraments a Catalunya) i el progressiu centralisme eren una de les preocupacions que treien la son als nostres avantpassats. Això mentre l’Imperi tenia èxit. Però mica en mica es va anar esvaint tot el que s’havia forjat. Espanya estava en crisi, l’aventura imperialista passava factura. Es va voler fer pagar a tothom, el que va ser cosa de pocs. Si no ens van voler per anar a Amèrica, per què havíem de pagar els plats trencats?

Els segadors

A Europa tothom volia tenir el seu Estat poderós, la qual cosa va dur el vell continent a la guerra dels Trenta Anys. Aquí s’havia acabat l’època de vaques grasses i el comte-duc d’Olivares volia fer pagar a tots els regnes espanyols la crisi provocada per la reducció de capital provinent d’Amèrica. A Catalunya, el descontentament amb Espanya era nacional, però al mateix temps social. Les batusses van començar pels conflictes exteriors que tenia Espanya. Es va entrar en guerra amb França i Olivares va portar la batalla als Pirineus, on els catalans havien d’acollir i mantenir els soldats obligatòriament. I no només això: els hostes feien el brètol, robaven i s’aprofitaven de les filles dels masos (“davant de les seves mares, deshonraven les donzelles”). Hi va haver una forta oposició als allotjaments i el dia 7 de juny de 1640, en Corpus de Sang, els segadors van organitzar la seva revolta a Barcelona enmig de crits de “Visca la terra i mori el mal govern”. Sembla ser que la cosa va anar més enllà del que s’havia previst. Hi havia confusió sobre què s’havia de fer a partir d’ara, però Pau Claris, (imatge) president de la Generalitat va optar per la ruptura política amb Madrid, veient l’alt suport popular que tenia la revolta. València i Aragó van donar suport al rei Felip IV i Claris va demanar ajuda a França (sols no podíem fer res). Lluís XIII va ser proclamat comte de Barcelona i les tropes francocatalanes van derrotar l’exèrcit castellà en la batalla de Montjuïc. L’aventura amb els francesos, però, no va ser gaire satisfactòria. La desaparició de la frontera va perjudicar el comerç català i els soldats francesos no eren menys brètols que els espanyols. A Madrid estaven dessagnats per la guerra i, havent perdut Portugal, estaven disposats a entendre’s amb els catalans. Amb la mort de Pau Claris i la destitució d’Olivares tot va ser més fàcil i a mesura que els francesos anaven perdent l’interès, s’anava acostant la reconciliació amb Espanya. Finalment, Felip IV va decretar un perdó general i va jurar respecte per a les constitucions del país. Ens hauríem quedat igual que abans si no fos perquè els espavilats dels francesos van deixar tropes al Rosselló i la Cerdanya i van exigir l’annexió d’aquest comtats catalans. El govern no s’hi va poder oposar i la Catalunya Nord va ser, des de llavors, francesa, en el que es coneix com el tractat dels Pirineus. En aquells moments ens vam oblidar de la independència i ens vam dedicar a la construcció d’un nou model d’Estat espanyol, respectuós amb nosaltres.

L’11 de setembre

El 1665 va pujar al tron el cèlebre Carles II, el Hechizado, raquític i retardat mental. Evidentment, no va qüestionar les constitucions catalanes. La nostra economia progressava, en contrast amb la davallada de Castella. Però ben aviat hi va tornar a haver enrenou. Carles II era impotent i, per tant, no podia engendrar un hereu al tron: es veia a venir una guerra successòria. Quan va morir, les seves dues germanes estaven emparentades, respectivament, amb els borbons francesos i amb els àustries. Carles II s’havia decantat pel borbó, però a tot Europa horroritzava la idea que França i Espanya estiguessin governades per la mateixa família, de manera que van donar suport a l’Arxiduc Carles. Felip V, però, ja va començar a governar. Tot i això, els catalans n’estàvem ben tips dels francesos, i no ens feien gens de gràcia els aires de centralisme que portava el nou rei. Per això, la Generalitat es va incorporar a l’aliança europea, la qual cosa semblava, a més, apostar a cavall guanyador. L’arxiduc Carles va entrar triomfalment a Barcelona i va arrossegar tota la Corona d’Aragó al seu costat. Va arribar a entrar a Madrid, però per la seva part, Felip V va conquerir Aragó i València (en la batalla d’Almansa, 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència). Va suprimir totes les institucions autònomes, la qual cosa ens va fer veure que si perdíem, ens quedaríem sense res. De moment, podíem estar més o menys tranquils, tenint el suport de l’aliança. Però les coses es van capgirar: va morir l’emperador d’Àustria i l’arxiduc Carles en va heretar el tron. Un únic monarca per a Espanya i l’Imperi central no interessava. L’aliança es va trencar i Carles va marxar i no va tornar mai més. Van començar les negociacions d’Utrecht, on les potències aliades van acceptar que Felip V retingués el tron a canvi de cedir Nàpols i les illes italianes (l’antic Imperi mediterrani català) i Flandes. Mentrestant, les tropes filipistes ja havien ocupat gairebé tot Catalunya. La resistència catalana va causar commoció a tot Europa. Quan a Barcelona tot semblava perdut, el conseller en cap Rafael de Casanova, va aparèixer al mig del combat. Va quedar ferit, però va fer que la resistència aguantés unes hores més. Finalment, la ciutat es va rendir. La Generalitat, les Corts i el Consell de Cent es van suprimir, i l’autoritat va passar a mans castellanes. No hi va haver perdó per als vençuts i hi va haver una gran repressió. Es va crear la Ciutadella, es van tancar les Universitats i es va aprovar el Decret de Nova Planta. La màxima autoritat va passar a ser la Real Audiencia i els alts càrrecs van passar a ser majoritàriament castellans. El català va ser relegat a l’àmbit domèstic. No era pas una normativa centralista i prou. Era una peça més d’un engranatge repressiu que pretenia castellanitzar la població amb “las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”.