Mama, por!

Que ve el Chelsea, que ve el Chelsea!

Després de vuit mesos de golejades insultants, pitets que Messi i Iniesta han deixat xops, gols cridats amb tanta força com Eto'o o Henry havien xutat la pilota i de saber que amb Xavi o Piqué al camp quan s'ha fet el primer gol s'ha acabat el patiment, arribem al punt clau de la temporada. Tot el que s'ha fet fins ara no haurà servit de res si no es remata adequadament. Els títols són una condició imprescindible per a què un conjunt brillant de jugadors sigui recordat (i honorat) per a sempre més. Ens esperen tres setmanes vibrants, tres setmanes d'adrenalina al màxim, tres setmanes d'orgull culé o de resignació tribunera.

El primer tram d'aquestes tres setmanes obliga a complir. A acabar el partit d'avui amb avantatge i a no perdre al Bernabéu i a Stamford Bridge. Una setmana de reafirmar-se en tot el que ha estat el Barça aquesta temporada. O no. A algú li importa el bon joc i la descarada superioritat en aquests tres partits? No cal, aquesta setmana no cal. A l'equip li perdonarem de bon gust que s'oblidi una mica de l'espectacle i es centri en els resultats (que sempre he pensat que per si sols són poden ser un espectacle millor que cap altre). I a gaudir. Estant a la final de la Champions i de la Copa i amb almenys quatre punts d'avantatge al capdavant de la Lliga no es pot fer altra cosa. Guanyar-ho tot seria orgàsmic, com a mínim. Des del Manchester el 1.999 (sí, la final de la Champions al Camp Nou) que ningú ha aconseguit el triplet. Deu anys després aquest Barça, el millor que jo hagi pogut veure mai, té l'oportunitat de tornar-hi. De gravar per sempre el nom d'aquests jugadors en la història del futbol i d'aconseguir que arreu del món tothom sàpiga que hi ha un equip que juga a futbol com els àngels.

Però ai, que ve Drogba. I Anelka i Lampard. I Ballack i Essien. I dissabte ens trobarem amb Lass, Higuaín (l'home miracle) i possiblement Robben. Ai, que no està tot tan clar. Que això fa més por que una pedregada. Ai, que se n'anirà tot en orris. Fastigosa desconfiança culé! Són ells els que han de tenir por, home! Aquest equip és capaç de passar per sobre de qualsevol i ho ha demostrat. Chelsea i Madrid no han de ser cap mena d'excepció. Però ai, que ve el Chelsea. Us imagineu que ho perdem tot? Que acabem la temporada en blanc, o amb la trista Copa del Rei? Us ho imagineu? Que injust que és el futbol en la seva essència. Aquest equip sovint intractable i majestuosament superior a qualsevol altre, acabant la temporada en blanc. Què cony!? Confiança i ànims, home.

Sí, però ve el Chelsea. Argh, Joan Gaspart s'havia de prendre pastilles (encara li deu passar) per a poder veure el Barça, però és que a mi d'aquí a una estona se m'enduran a l'hospital si ningú em distreu una mica. The Show Must Go On.