El dimarts 19 de maig del 2008, en un singular pis d'estudiants de la Rambla del Raval de Barcelona, l'Artur va despertar els seus companys, ben entrada la matinada, a cops d'escombra indiscriminats a la seva habitació. Tot cridant, els va informar que tenia una rata a l'habitació. Ells no li van fer gaire cas i van continuar dormint més o menys plàcidament. L'endemà al matí els va explicar més detalladament l'assumpte: tenia un ratolí, Mus musculus (a partir d'ara l'anomenarem "rata" per a facilitar la lectura) d'escassos centímetres de longitud amagat rere una prestatgeria. N'havia acabat taponant les possibles sortides per a poder dormir i deixar-ho pel dia següent, condemnant-se, així, a sentir les esgarrapades que el petit rosegador feia entre prestatgeria i paret. Els tres companys van acordar que s'hi faria alguna cosa. Heus aquí el que es va decidir la matinada del dimecres:
(NOTA: Arran de la impossibilitat de trobar piles per a poder seguir gravant, la continuació de la història haurà de ser, necessàriament, per mitjans únicament escrits.)
Amb el menjador acordonat, l'Artur va procedir a intentar aixecar la prestatgeria. Com que no ho va conseguir, va canviar de tàctica i la va separar de la paret. En el moment que l'aresta enfocada al vídeo va separar-se els primers centímetres, vam poder veure la quantitat de paper que havia quedat a terra, necessari per a realitzar el taponament. Però la sorpresa va arribar mil·lèssimes de segon després, quan vam presenciar com una petita massa grisosa es desprenia de la paret a una altura propera a la vista humana, queia inevitablement avall i quedava esmorteïda a terra gràcies al volum de papers. Havia estat escalant! La rata s'enfilava per la paret per intentar escapar-se! El moment de sorpresa es va quedar en això, en un moment, ja que l'animal, conduït a cops d'escombra, va iniciar el seu camí cap al menjador. Va triar, però, una trajectòria inadequada, ja que es va dirigir amb decisió cap als peus d'un servidor. Amb una barreja de ràbia, fàstic i acte reflex, vaig etzibar-li una puntada de peu que la va enviar de pet a xocar contra la tela del sofà. Ressentida del cop, va sortir d'allà i es va dirigir cap a darrere d'una mena d'armari/calaixos d'uns cinquanta centímetres d'alçada i un parell o tres de metres de llargada, de fusta i vell, a l'altra banda del menjador. Ho va fer mig rodolant, mig caminant, amb un estil que va arrencar tant les rialles com la compassió dels capturadors.
Després de despertar l'ira del tercer company de pis que intentava dormir i no podia a causa del soroll derivat de l'espectacle organitzat, vam decidir que potser no s'havia ficat dintre els armaris, que havíem mogut i tombat diverses vegades, tot fent caure discos, taulons i làmpara, i que calia contemplar altres possibilitats. Vam encertar: en aixecar uns cartrons recolzats a la paret, la rata, que s'hi amagava, es va veure descoberta i va iniciar una nova evasió. Va rodejar un matalàs i una butaca-llit, pensant-se que s'hi podria amagar, però la vam descobrir i no va tenir més remei que acostar-se cap a la zona acordonada, quedant-se així sense gaire marge de maniobra. O això ens pensavem fins que vam descobrir que els taulons que havíem col·locat estratègicament tenien un defecte: el sòcol de la paret provocava una obertura per sobre d'ell mateix (el tauló, és clar, no hi arribava) i si la rata havia escalat tota una paret, superar un sòcol no li va resultar difícil. Previsor de mi, però, m'havia posat a l'altra banda de la tanca i, quan vaig veure que tornava a venir cap als meus peus amb aquella cara de mala llet que feia, vaig repetir el procediment anterior: empalmada amb l'empenya que, sumada a la velocitat que portava el mòbil en direcció contrària al meu peu, va produir un xoc digne d'exercici de física de selectivitat.
L'animal, després de tals cops rebuts, va quedar panxa enlaire i agonitzant. En aquells moments, la qualitat humana que ens caracteritza va despertar una compassió tan gran que vam decidir escurçar-li el patiment col·locant-la dintre d'una palangana (desastre: és la de fregar els plats!) i ruixant-la intensament amb hidròxid de sodi, sosa càustica que teníem al bany com a desembussador. La rata, navegant entre el líquid, ens va saludar per última vegada, movent la poteta tot agraint el nostre gest.
Descansa en pau, petita aventurera grisosa (ara ja lila, a causa de la sosa, però tant li fa). Oi que no hi tornaràs?
(NOTA: Arran de la impossibilitat de trobar piles per a poder seguir gravant, la continuació de la història haurà de ser, necessàriament, per mitjans únicament escrits.)
Amb el menjador acordonat, l'Artur va procedir a intentar aixecar la prestatgeria. Com que no ho va conseguir, va canviar de tàctica i la va separar de la paret. En el moment que l'aresta enfocada al vídeo va separar-se els primers centímetres, vam poder veure la quantitat de paper que havia quedat a terra, necessari per a realitzar el taponament. Però la sorpresa va arribar mil·lèssimes de segon després, quan vam presenciar com una petita massa grisosa es desprenia de la paret a una altura propera a la vista humana, queia inevitablement avall i quedava esmorteïda a terra gràcies al volum de papers. Havia estat escalant! La rata s'enfilava per la paret per intentar escapar-se! El moment de sorpresa es va quedar en això, en un moment, ja que l'animal, conduït a cops d'escombra, va iniciar el seu camí cap al menjador. Va triar, però, una trajectòria inadequada, ja que es va dirigir amb decisió cap als peus d'un servidor. Amb una barreja de ràbia, fàstic i acte reflex, vaig etzibar-li una puntada de peu que la va enviar de pet a xocar contra la tela del sofà. Ressentida del cop, va sortir d'allà i es va dirigir cap a darrere d'una mena d'armari/calaixos d'uns cinquanta centímetres d'alçada i un parell o tres de metres de llargada, de fusta i vell, a l'altra banda del menjador. Ho va fer mig rodolant, mig caminant, amb un estil que va arrencar tant les rialles com la compassió dels capturadors.
Després de despertar l'ira del tercer company de pis que intentava dormir i no podia a causa del soroll derivat de l'espectacle organitzat, vam decidir que potser no s'havia ficat dintre els armaris, que havíem mogut i tombat diverses vegades, tot fent caure discos, taulons i làmpara, i que calia contemplar altres possibilitats. Vam encertar: en aixecar uns cartrons recolzats a la paret, la rata, que s'hi amagava, es va veure descoberta i va iniciar una nova evasió. Va rodejar un matalàs i una butaca-llit, pensant-se que s'hi podria amagar, però la vam descobrir i no va tenir més remei que acostar-se cap a la zona acordonada, quedant-se així sense gaire marge de maniobra. O això ens pensavem fins que vam descobrir que els taulons que havíem col·locat estratègicament tenien un defecte: el sòcol de la paret provocava una obertura per sobre d'ell mateix (el tauló, és clar, no hi arribava) i si la rata havia escalat tota una paret, superar un sòcol no li va resultar difícil. Previsor de mi, però, m'havia posat a l'altra banda de la tanca i, quan vaig veure que tornava a venir cap als meus peus amb aquella cara de mala llet que feia, vaig repetir el procediment anterior: empalmada amb l'empenya que, sumada a la velocitat que portava el mòbil en direcció contrària al meu peu, va produir un xoc digne d'exercici de física de selectivitat.
L'animal, després de tals cops rebuts, va quedar panxa enlaire i agonitzant. En aquells moments, la qualitat humana que ens caracteritza va despertar una compassió tan gran que vam decidir escurçar-li el patiment col·locant-la dintre d'una palangana (desastre: és la de fregar els plats!) i ruixant-la intensament amb hidròxid de sodi, sosa càustica que teníem al bany com a desembussador. La rata, navegant entre el líquid, ens va saludar per última vegada, movent la poteta tot agraint el nostre gest.
Descansa en pau, petita aventurera grisosa (ara ja lila, a causa de la sosa, però tant li fa). Oi que no hi tornaràs?
.jpg)
4 comentaris:
JAJAJAJAJ
però estàs que no us ho vau passar bé!
:)
Quina por, una rata..
Publica un comentari